7 de juny 2004

Ordre i netedat immaculada. Dos adjectius ajustats perfectament a la ciutat. No se sentia cap soroll de clàxon, cap mala paraula, ni la més mínima agressivitat. Tot era al seu lloc exacte en el moment exacte. Els milers de persones i de màquines de tota classe es movien com en una perfecta coreografia pels carrers i per les places de la immensa ciutat. S'havia arribat a un perfeccionament tal de la convivència urbana, després de molts i molts anys, i de la tecnologia més avançada, que ja poca gent recordava haver presenciat alguna topada entre dos vehicles, algun atropellament o algun acte delictiu. Ara la maquinària rutllava com la seda, i ja no existien les excuses per perdre ni una centèsima de segon en els desplaçaments del domicili a la feina, de la feina al domicili, o d'aquest últim al centre comercial.
La ciutat s'havia convertit en una màquina autosuficient, inextingible i retroalimentada. Els milions de persones i els milions de màquines habitaven, convivien i produïen de manera perfectament combinada i organitzada; cada peça encaixava a la seva cel·la pertinent; cada unitat amb un objectiu ben concret i definit per a major glòria de la Societat, de la massa que esdevenia un cos de perfecció absoluta.
Però la perfecció, ja se sap, al final esdevé horrible de mirar molta estona i odiosa de conviure-hi.
Hi havia, doncs, tota una immensa multitud, uns pocs milions de persones, que s'odiaven a ells mateixos en el seu desglossament unitat per unitat, ja que de les petites virtuts de cadascú es formava la perfecta virtut de la comunitat, fet que únicament evidenciava les imperfeccions, les immoralitats i les debilitats de cada individu aïllat.
Q. J. Main, Oppenheimer
Se'n recorda, com si fos ahir, de la seva darrera, i única, visita a la ciutat. D'això ja fa més de cinquanta anys. Un dia, unes poques hores, per tant, que li han deixat una marca inesborrable a la memòria.
En aquella època, tan llunyana i tan diferent, la ciutat era un gran caos, una infinita munió de persones de totes les races del món. Ell mai no havia vist mai tanta gent en un mateix espai, i veia inconcebible que tants milers de persones arribessin a sobreviure en uns pocs quilòmetres quadrats. Ell venia de les grans planes del sud, on els pobles eren quatre cases i poca cosa més, i on els pagesos veïns vivien a desenes de quilòmetres l'un de l'altre.
Quan va baixar del tren, doncs, es va quedar paralitzat davant de tanta gent que caminava quasi corrent, com si els hi anés la vida; tots amb mirades perdudes i amb cares de gran importància, com si el destí del món fos a les seves mans. A més, la immensitat de la sala principal de l'Estació del Centre va contribuir sens dubte al fulminant empetitiment del nostre protagonista. Un empetitiment metafòric, és clar. Estem parlant de la sensació de ser menys que una diminuta formiga treballant incansablement per no se sap ben bé quin motiu. Així se sentia en Q., palplantat al bell mig de la gran sala, l'única persona, de les centenars que en aquell moment hi havia a l'estació, que no caminava com si la perseguís el diable, sinó que, tot al contrari, ben quiet i amb les mans a les butxaques de la seva gabardina grisa, contemplava meravellat com la multitud com es movia d'aquí cap allà, d'allà cap aquí. El més gran espectacle de la seva vida. Mai se li havia passat pel cap que poguessin existir tantes persones diferents, de tants colors diferents, i de tantes mides diferents. Es quedava extasiat amb el vell asiàtic que caminava amb l'ajuda d'un bastó, de camí cap a l'entrada principal, o amb la munió de nens que amb prou feines aixecaven un pam de terra, dirigint-se cap a l'andana 3, d'excursió cap a la Ciutat Temàtica; o contemplava de reüll el parell d'adolescents completament de negre i amb la mirada desafiant que, quasi cridant, emprenien les escales cap a l'estació d'autobusos. Ben bé tota una mitja hora el nostre Q. va romandre al seu particular punt panoràmic, fins que es va decidir a travessar el llindar de l'estació i enfrontar-se a la ciutat...
J. E. Kaum, Primeres memòries