Trotava seguint el marge enclotat que envoltava un prat, n’olorava l’herba verda i el lligabosc, i vaig sentir-me com el darrer exemplar d’una antiga raça de gossos de competició entrenats per córrer sobre dues potes, amb la diferència que no hi havia cap conill de mentida al meu davant ni cap garrot al meu darrere que em fessin mantenir el ritme. Vaig superar el corredor de Gunthorpe, que ja duia la samarreta fosca de la suor, i al meu davant podia veure aquell petit bosc tancat per una reixa, a la mateixa alçada del corredor que havia de passar per guanyar la cursa, i que estava a punt d’arribar a la bandera que indicava la meitat del recorregut. Després va venir una zona d’arbres i matolls i el vaig perdre de vista. De fet no podia veure ningú, i llavors vaig conèixer la solitud del corredor de fons que corre camp a través, i em vaig adonar que, pel que jo sé, aquesta sensació és l’única honesta i real que existeix, i vaig adonar-me que això no canviaria mai, pensés el que pensés en els moments difícils o fos el que fos el que qualsevol m’intentés dir. El corredor del meu darrere ja havia de ser molt lluny perquè s’havia fet el silenci; hi havia menys soroll i moviment que a les cinc d’una gebradora matinada d’hivern. Era difícil d’entendre, i jo només sabia que havies de córrer, córrer, córrer, sense saber perquè estaves corrent, però tiraves endavant a través de camps que no entenies i de boscos que et feien por, sobre muntanyes que no sabien que havies pujat i havies baixat, i travessant rierols que t’haurien glaçat el cor en un tres i no res si hi haguessis caigut. I la senyal de la meta no era el final encara que el públic t’animés a guanyar, perquè havies de seguir abans de recuperar l’alè, i l’única manera d’aturar-te seria ensopegar en saltar un tronc i trencar-te el coll, o si caiguessis en un pou abandonat i el teu cos restés en la foscor per sempre més. Així que vaig pensar: no m’entabanaran, amb aquesta maleïda cursa.

Alan Sillitoe, La solitud del corredor de fons