I vaig veure com les columnes de la ciutat queien de cop. Com en una simfonia perfecta. Es desplomaven en càmera lenta, i apareixia llavors un silenci espès, tocable, la centèsima de segon abans que s'esclafessin contra el terra. Després, el soroll espaordidor, que es fica a les entranyes, que traspassa els teixits orgànics com un vidre és traspassat per la llum. Un soroll que paralitzava tothom qui aconsegueia sobreviure.
Jo era sobre el mirador del sud, i ho vaig poder contemplar tot al detall. De fet, hi estava obligat. Obligat per no sé quina força que em paralitza i em clava a terra amb els ulls esbatanats contemplant l'aniquilació total de la meva ciutat; edificis de pisos, cases centenàries, monuments, edificis oficials, botigues i supermercats, tot reduït a un munt de pedra, trossos de ciment i ferros rebregats. La destrucció s'estenia per tot arreu. Allà on arribava la mirada, no hi havia descans pel dolor.
Auci K. Miréu, Contes del sud