El cel s'ha cobert en un parell de minuts i ha caigut un lleuger xàfec que ha refrescat l'aire, m'he hagut de posar el jersei, i és llavors que la Joana em truca i m'explica que el seu veí del segon -es diu Pere, em diu, té més de seixanta anys, gras però àgil, barba espessa, i sempre somriu- amb qui té molta confiança i amb qui sempre que se'l troba xerren i xerren d'això i d'allò, va anar fa uns dies fins a La Cellera de Ter, al garatge d'un tal Josep Conell, el qual és conegut per tothom com a Josep de les herbes, té la seva mena de botiga a vessar d'herbes i potingues i xarops naturals de colors tèrbols i al costat, darrera un envà, una consulta polsosa on atén qualsevol dolència física i moral, tot al garatge de casa seva, un garatge molt gran i ple de sacs blancs fins al sostre, li diu en Pere a la Joana, que m'explica que aquesta mena de metge ancestral li va dir a en Pere , un habitual de la casa, tot just arribat, que fa un parell de dies va somiar amb el seu avi, que li deia que havia vist un futur no molt llunyà, una època en què no plouria o plouria molt poc, dècades en què l'aigua escassejaria i es vendria a preu d'or però un preu que la majoria podria pagar, tota una generació de sequera, aquí però no al nord, on les inundacions i el fred s'intensificarien, i també li deia tranquil, com si li parlés de xafarderies del mas veí, que en aquests anys de canvis en el temps tothom portaria ulleres perquè tothom seria curt de vista, la miopia seria una epidèmia mundial, la gent aniriria amb ulleres fosques, més a l'estiu però també a l'hivern, perquè la intensitat de la llum seria més intensa i clara; hi hauria dies, li explica l'avi, en què no es podria mirar per on camines sense anar per l'ombra i portar ulleres totalment negres; jo ho he vist, he vist el futur en un carrer ple de cotxes metàlics i alts com tractors, tan a vessar la calçada que estan quiets, no avancen, tots amb les finestres pujades i els vidres fumats, escopint un fum dens i negre pel tub d'escapament, i la gent sota paraigües negres i amb ulleres de vidres ovalats, ulleres de mosca en les quals es reflexa distorsionada la gent que es creuen, les llandes brillants dels cotxes, els aparadors amb maniquins blancs sense ulls, a ells no els cal veure, vestits amb roba blanca, cenyida, cobrint-los tot el cos inanimat, i les façanes blanques, cegadores. Jo ho he vist com et veig ara a tu, Josep, tan clar com ara, moriré abans però tu encara estaràs viu i ho veuràs amb els teus ulls, i llavors te'n recordaràs del teu pobre avi.
El de les herbes explicava aquest somni a tothom qui el volgués escoltar, ho deia emocionat, amb un punt just d'escepticisme però amb respecte, és el meu avi al cap i a la fi, li deia a en Pere. Quines coses de somiar, oi, em diu la Joana, sort que mai me'n recordo dels meus, a vegades penso que no en tinc, de somnis, però no pot ser, tothom somia, també els animals, els científics ho han investigat i n'estan convençuts, i si ells ho diuen deu ser veritat, no?

He penjat i encara el cel és gris i encara hi ha gotes que pengen de la barana. Obro la finestra i no sento res excepte el so tènue i continuat de l'aire condicionat dels veïns.

El paradís de la infància, el lloc de la innocència i del joc també era una caixa de cartró plena de cargols: eren els estius lluminosos i humits de Galícia, hi anava de vacances cada any amb la família i, amb el seu únic veí, li prenien la caixa a la germana, que havia recollit els cargols per guardar-los una estona i després deixar-los lliures. Destrossaven la caixa i l'obrien, i la trepitjaven i esclafaven els animals, disfrutaven amb el soroll de les closques esmicolades igual al que fa un ou quan cau a terra, i amb la visió de la matèria llefiscosa i blanca dels cossos escampada sobre el cartró i sobre l'herba, alguns encara movien uns segons les diminutes antenes en cercles com buscant ajuda per totes bandes però no trobaven res.
Podien fer-ho i per això ho feien, i la germana els perseguia plorant amb desconsol i amb desconcert als ulls mentre ells reien sense parar de córrer, una mica penedits, només una mica; al dia següent o a l'altre en farien alguna de semblant.