Ara visc en un espai en el qual ja no existeix la història. El pòsit del passat desapareix just en el mateix instant en què passen les coses. Visc en un etern present, i tot allò antic, encara que només tingui uns segons de vida, ja es obsolet, ja no serveix, ja "està passat". El futur és l'aspiració, la perfecció del present, i per tant vivim en absoluta angoixa pel que s'esdevindrà. Com que les expectatives sempre es veuen defraudades per la dura realitat, la gent del meu voltant, aquells que veig al carrer, es refugia en la més variada tipologia d'alienacions, naturals o artifials, saludables o autodestructives.
Entre aquestes distraccions i el neguit pel futur, ningú pot gaudir de l'instant, que esdevé inaprehensible, fugisser com l'aigua entre les mans.
I és d'aquesta manera, més o menys, com percebo el temps en la ciutat on visc. Com a totes les ciutats, l'horitzó està velat pels edificis; fa dies que no veig una posta de sol com cal. Aquesta manca de visió de gran extensió, i el temps com a element absolutament inabastable, marquen els meus passos i els meus pensaments des de la meva arribada a la metropoli.
J. N. Calc, La vida a les ciutats