Fa molt de temps, en una tarda d'estiu, jo devia tenir set o vuit anys; estava sol amb el meu germà gran, i vaig començar a caminar. Anava a Girona. Llavors vivíem a Caldes, que es troba a uns vint quilòmetres de distància de la capital. Ja havia agafat la nacional II -una interminable caravana de cotxes que passaven veloços-, per tant en portava més de quatre recorreguts, es va parar el cotxe de l'alcalde del poble i professor de l'escola; em va preguntar on anava. Portava un vehicle vermell, petit, potser un Renault Cinco. Li vaig contestar que a buscar els meus pares, a Girona. En Lluís va fer mitja volta i em va tornar a casa, tot rient per sota el nas, el molt murri. A les classes no se n'estava, de fer bromes, posar sobrenoms als alumnes o fer jocs de paraules divertits. Els meus pares ja eren a casa i em van esbroncar mentre jo veia en els ulls del meu pare la por, la sorpresa i una miqueta d'orgull, vull pensar.

Aquests dies llargs i solitaris els quals empleno de feina i distraccions, em venen molt sovint flaixos d'aquest tipus, de la meva infància. Records que es fan més vius durant les nits insomnes, en el silenci anguniós del dormitori, segons abans de fer-me efecte les pastilles, mentre cau l'aigua freda de la dutxa, o quan remeno el cafè amb llet dels matins, carregat i amb molt de sucre.