La parella era de mitjana edat. De l'edat dels pares més o menys. O sigui una mica més de mig segle, tirant cap a la seixantena. En ella no m'hi he fixat, no tenia cap detall interessant: cabell més o menys tenyit d'un color fosc, caoba potser, abric gris, estatura mitjana, ni alta ni baixa. Però el que m'ha fet girar el cap ha estat la gabardina de l'home: quasi fins els peus, ampla, potser una mica massa, de color verd fosc, d'un verd militar però de to més viu, més brilant que els abrics de l'exèrcit alemany amb què tothom s'abriga aquest hivern. Era nova: neta, sense una sola arruga, i era tota llisa, és a dir, els botons o la cremallera o el que fos que servís per a tancar la gabardina quedava amagat sota la tela. D'aquesta manera semblava que l'home portés un ponxo amb una única obertura, la del cap. Un cap quasi cobert per tot arreu del blanc de les canes al cabell curt i a la barba cuidada.

Pujaven pel Carrer Hospital, a punt d'arribar a la Rambla del Raval. Ell m'ha mirat distret, com qui mira un aparador, travessant-me el pèl, la pell, la carn, els ossos, fins arribar a la paret contra la qual em recolzava. Unes dècimes de segon amb prou feines; ha fet un comentari anodí i han continuat el seu camí.