He acabat de veure com un home apallissava un altre. Venia del cinema fa una estona, devien ser les onze de la nit, i a l'altre costat del carrer, un crit, i un so sec que m'ha fet girar el cap i veure un puny que se separava del cap de la víctima jaient. Aquesta era un noi de no més de divuit anys, amb un anorak vermell. No he entès què li deia l'altre, però quan ha anat a aixecar una moto caiguda he suposat que tenia a veure amb un intent de robatori. Tot seguit ha sortit un home d'uns trenta anys, més espatlles que cames, vestit amb unes xancles de plàstic uns pantalons curts esportius i una samarreta sense mànigues, blanca, ajustada. Ha anat directe al noi que encara era a terra. El primer cop ha estat amb el colze. La mandíbula ha sonat com una nou que es trenca. Després amb el genoll: l'individu ha saltat lleument deixant caure tota la força del seu cos de ferro sobre el cap del noi. Finalment l'ha agafat, amb una mà per l'anorak, amb l'altre pels texans. L'ha aixecat fins a l'altura de la seva cintura com si res, i l'ha deixat anar amb tota la força. Com un sac de patates. Les tres o quatre persones que érem presenciant l'atac miràvem bocabadades, jo he fet dues passes cap endavant, potser volia dir que prou, que el mataria, no sé si m'hagués atrevit. Per fortuna no ho he hagut de comprovar: el noi s'ha aixecat de cop i ha escapat. L'altre no ha fet gaires esforços per perseguir-lo.

Encara el veig, carrer avall, caminant com un borratxo, amb la mà a la cara, potser netejant-se alguna ferida, o humiliat per la vergonya o, potser, plorant de ràbia, de dolor.