Al Parc de l'Espanya Industrial la llum de la tarda d'abril és neta i brillant i acarona el paviment i la gespa i els plàtans i els bancs i ara mateix el meu perfil esquerre. Una dona de mitjana edat passeja un petit gos amb una corretga vermella, un pare molt jove i la seva filla juguen amb les raquetes al meu davant, i al darrera quatre nens al frontó. Més al fons i a la dreta dos grupets s'enfronten sota la cistella mentre pel meu davant passa una parella. Van a algun lloc definit ja que porten un ritme més intens que l'habitual d'un passeig de tarda de dissabte. El gos de la dona de mitjana edat està molt gras i té la cara rodona i aixafada, tot ell de color beix excepte la panxa blanca. Camina tot cofoi i amb parsimònia cap a la bassa artificial situada a la meva esquena, curulla d'una aigua immòbil, d'un verd intens i espès.

El sol va baixant i en menys de deu minuts començarà a desaparèixer darrere l'edifici de dues plantes, blanc grisós, dels anys vint o trenta, de persianes manuals, de fusta, verdes, algunes abaixades. Encara, però, els raigs càlids s'escolen entre les branques dels plàtans.

He vist en una centèsima de segon el pis, el 5è 2ª, en un bloc immens, i tot era en blanc i negre: la mare sopa a la cuina, ha arribat a les deu i tothom ja ho ha fet, i mira a la tele les notícies de la 2, una truita a la francesa i una amanida lleugera, he de mantenir la línia que s'acosta l'estiu; el seu home al menjador, mirant el partit amb una Estrella a la mà, avui juga el Barça un partit molt important de la Champions; la nena al bressol blanc, a la seva pròpia, gran habitació, dormint i somiant amb formes abstractes de plàstics de colors vius i moviments frenètics; el seu germà juga a la Play, ho fa des de fa dues hores que ha arribat de les classes de piano interminables, el seu pare li ha fet dos entrepans de pa bimbo i per postres li ha donat mitja taula de xocolata Milka, és la que més li agrada, que se la mengi tota si vol, no vull sentir-lo ni plorar ni cridar.

No hi ha un sol llum engegat al pis, tothom és il·luminat pels raigs catòdics, la mirada perduda.

També he vist el veí de dalt, l'Arseni, donant de menjar al periquito abans de tapar-lo amb el llençol blanc de sempre, ja groguenc i semi-transparent de tantes rentades: avui hem d'anar a dormir aviat, oi que sí, Tonet, per estar ben desperts demà al dematí que fem el desempat de la petanca amb en Jaume.

Apagarà el llum de peu del menjador, i apagarà la làmpada de la taula plena de papers i diaris i llibres, apagarà el llum del passadís i encendrà el del dormitori uns segons per ficar-se al llit i agafar la son al cap de pocs minuts. Al final, en una milionèsima de segon, el veia llevar-se com nou, ple d'energia, obria les finestres de bat a bat, era un dia radiant, un dia important, en tinc un pressentiment, es deia l'Arseni mentre tancava el portal i es dirigia al parc de l'Espanya Industrial.