Dissabte passat vaig sortir després de moltes setmanes sense fer-ho. Els meus caps de setmana són casolans, tranquils. Però aquell dia hi havia un programa llaminer. El lloc era una nau industrial, grisa, quadrada, amb escales d'emergència, i un petit pàrquing al davant. Acabada d'obrir de feia dues setmanes, tot feia olor de nou, d'acabat d'estrenar, igual que la nit, sorgida d'una boirina i d'una temeratura suau. Les superfícies apareixien pulides, encerades, lluents.

Els meus dos amics i jo vam estar tota la nit a la part de dalt, bevent i ballant. La petita sala era plena de gent que embogia a mesura que avançava la nit i els efectes etílics s'acceleraven. Nosaltres ens havíem encabit al davant dels dos immensos altaveus. El ritme sincopat i el so baix, subterrani, em removia les entranyes. Era impossible no botar, saltar, cridar. La foscor i la calor humida contribuïen al ritus ancestral del ball.

Arribava a casa a les set del matí. El cap em feia voltes, els membres em pesaven, la roba bruta i pudent del tabac, de la suor, els cabells fets un secall. Però no vaig tenir ni esma per desvestir-me. Em llevava al cap de deu hores amb pesantor general, maldecap i sensació d'haver pedut més de mig dia i de no ser-hi del tot per a l'altra meitat. Però havia dormit sense cap ajuda química; era l'únic consol que tenia, junt amb el record de la fosca, sorollosa i etílica nit.