El cel clar, net, immòbil com un llac qualsevol d'alta muntanya en el qual es reflecteix el més mínim detall sobre la superfície; al fons el sol a punt de desaparèixer encara exhalant els darrers i més intensos esforços lumínics; les muntanyes, però, ja són negres, ja no reben la llum i es retallen contra la immensa cúpula grisa. És la tramuntana qui ha polit la superfície del cel, qui multiplica la força dels rajos solars i qui vincla els arbres en primer terme.

O potser no, potser tot és fruit del Photoshop i l'abre inclinat només és un arbre inclinat que ha crescut d'aquesta manera peculiar i l'aire resta quiet, no es mou absolutament res i el vent inexistent no se sent perquè no hi és, només l'inofensiu brunzit d'un cotxe llunyà que torna a casa després d'un diumenge fora de la ciutat.