El gos és vell, d'uns dotze anys, el que equival a uns vuitanta d'humans, i per això camina a poc a poc i amb dificultats, sempre esbufegant, però sempre content, la mirada entel·lada per les cataractes, però tot sovint dirigida al seu amo, al qual precedeix unes dues passes, olorant el seu voltant, que ara només reconeix així, amb l'olor, però no importa perquè encara que es tornés completament cec es podria orientar sense problemes ja que no s'ha mogut mai del lloc on viu, i coneix els carrers del barri a ulls clucs, com les habitacions del pis on ha nascut, en el qual tothom no pot evitar de fer-li carícies i parlar-li com si entengui el que li estan dient. I potser és així; potser ho entén, i calla.

Caurim Sin