Després de sopar -vedella banyada amb salsa amarga marró fosc quasi negre i patates bullides pastoses- surt de la sala deserta, agafa el passadís de la dreta, amb un lleuger aclucament d'ulls saluda el vell recepcionista, -el cap sota la làmpada de taula, de vidre verd, i el seu posat hieràtic el converteixen en una figura de cera, però d'una cera que, des de la distància de l'hoste que surt a passejar, sembla començar a derretir-se a una velocitat lentíssima- travessa el hall i surt de l'edifici procurant tancar la feixuga porta de fusta sense fer soroll. Una llarga escalinata, dinou escalons exactament, els ha comptat, sempre ho fa quan els puja i quan els baixa.
No és gaire tard però no hi ha ningú al carrer. I fos quina fos l'hora del dia o de la nit tampoc s'hi trobaria amb gaires vianants... Des que ha arribat només ha vist els quatre hostes de l'hotel, el recepcionista vell, la cuinera -un cop, i d'esquitllentes, la cara pigada i rodona, una mata de cabells rebels de color panotxa, tres arrugues sota els ulls verds- i el director, i al poble una o dues figures llunyanes i desdibuixades per la boira persistent, les quals semblava que defugien la seva persona. Gira cap a la dreta, en direcció a la nòria i a la Torre de les Atraccions. En les difuses converses que ha aconseguit tenir amb el director i amb el senyor Jauss, el seu veí de la planta de sota, no ha pogut esclarir del tot quant de temps porten aturades les atraccions. El que sembla segur és que mesos abans d'arribar ell ja no venia cap família a passar un dia d'oci al poble, i que l'hotel on ell s'allotja roman encara com a únic i pàlid vestigi de glòries passades més o menys fulgurants. Però les causes de la total decadència del poble no li deien, tot i insistir-hi; en aquestes ocasions els seus interlocutors callaven o canviaven de tema.

Es puja les solapes del seu llarg abric gris fosc i amb quatre grans botons; és un record del seu pare, de la guerra del sud. Afortunadament avui no s'ha deixat el gorro de llana perquè nota una mica més de fred respecte al passeig d'ahir. A cada cantonada un fanal de gas i poca cosa més. Sap el camí, però. Fins a la nòria, envoltar la torre i tornar per la plaça de l'ajuntament i pel carrer de l'hospital. Amb la dèbil i lletosa llum dels fanals en té prou. Sent les seves pròpies passes, a ritme constant i acompassat, i el baf de la respiració es barreja immediatament amb l'espessa boira.
Demà només llevar-se anirà a parlar amb la senyoreta Galin sobre el minúscul incident d'aquesta tarda. No té cap importància, però no li agradaria que d'una simple minúcia se'n derivés un malentès que pot donar lloc a tot tipus de murmuracions.