El paradís de la infància, el lloc de la innocència i del joc també era una caixa de cartró plena de cargols: eren els estius lluminosos i humits de Galícia, hi anava de vacances cada any amb la família i, amb el seu únic veí, li prenien la caixa a la germana, que havia recollit els cargols per guardar-los una estona i després deixar-los lliures. Destrossaven la caixa i l'obrien, i la trepitjaven i esclafaven els animals, disfrutaven amb el soroll de les closques esmicolades igual al que fa un ou quan cau a terra, i amb la visió de la matèria llefiscosa i blanca dels cossos escampada sobre el cartró i sobre l'herba, alguns encara movien uns segons les diminutes antenes en cercles com buscant ajuda per totes bandes però no trobaven res.
Podien fer-ho i per això ho feien, i la germana els perseguia plorant amb desconsol i amb desconcert als ulls mentre ells reien sense parar de córrer, una mica penedits, només una mica; al dia següent o a l'altre en farien alguna de semblant.