Al Parc de l'Espanya Industrial la llum de la tarda d'abril és neta i brillant i acarona el paviment i la gespa i els plàtans i els bancs i ara mateix el meu perfil esquerre. Una dona de mitjana edat passeja un petit gos amb una corretga vermella, un pare molt jove i la seva filla juguen amb les raquetes al meu davant, i al darrera quatre nens al frontó. Més al fons i a la dreta dos grupets s'enfronten sota la cistella mentre pel meu davant passa una parella. Van a algun lloc definit ja que porten un ritme més intens que l'habitual d'un passeig de tarda de dissabte. El gos de la dona de mitjana edat està molt gras i té la cara rodona i aixafada, tot ell de color beix excepte la panxa blanca. Camina tot cofoi i amb parsimònia cap a la bassa artificial situada a la meva esquena, curulla d'una aigua immòbil, d'un verd intens i espès.

El sol va baixant i en menys de deu minuts començarà a desaparèixer darrere l'edifici de dues plantes, blanc grisós, dels anys vint o trenta, de persianes manuals, de fusta, verdes, algunes abaixades. Encara, però, els raigs càlids s'escolen entre les branques dels plàtans.