A l'aeroport d'El Prat, esperant l'hora per marxar, hem sentit com una senyora li preguntava al seu marit si no se n'havia oblidat, de la màquina de retratar... Ell li ha contestat amb impaciència mal dissimulada que sí. I tot seguit ha obert una motxilla verd fosc i l'hi ha ensenyat: un cub negre, d'uns deu centímetres quadrats per banda, llis pels quatre cantons excepte dos petits orificis exactament iguals tapats amb vidre i que van de banda a banda de l'artilugi. Quin dels dos cercles foscos i brillants fa d'objectiu? Quin botó s'ha de prémer per fer el retrat? És un model que no he vist mai, de tant senzill.

A l'interior, però, com sempre, desenes de rodetes dentades i mecanismes diminuts i cables de tots colors decidiran a qui captaran i en quin moment, i en pocs segons la màquina de retratar escopirà un bust bidimensional perfecte que ens mirarà des d'un lloc no del tot real.