A l'aeroport de Dortmund –nou de trinca, l’interior com el ventre d'una balena-, un gran cartell publicitari penjat del sostre tremola lleugerament pels corrents que es formen entre l'aire enrarit de la calefacció i el vent gèlid de l'exterior. A la immensa imatge un home seu en una cadira reclinable feta de roba i fusta pendent d’un aparell electrònic d’última generació. Degut al moviment del cartell sembla com si no acabés de trobar la posició més còmoda, encara. Però mira tranquilament, amb parsimònia, la petita pantalla plena de dades -segurament molt importants-, mentre al seu voltant, indiferents, s’exhibeixen un llac transparent, llis com una pista de gel (quasi imperceptibles els borrosos arbres grisos circumdants) i el terra, un mantell ocre de fulles tardorals.