Després de dinar mentre anàvem cap al Parc del Simbó, no sé ben bé perquè -potser per la cançó que sonava a la ràdio, no tinc ni idea de quina era, però la guitarra em sonava bé - em vaig recordar del concert d'un grup basc, l'estiu de fa dos anys.

En un camp de futbol, de sorra, potser dues-centes persones escoltàvem embadalits. En tensió, contemplant la intensitat metàlica, contundent, lírica. El so rotund, sec, de les dues bateries, les guitarres tallants, punxegudes, les dues veus cantant, cridant com una sola veu feta de mil veus desesperades, tot en un sostingut crescendo, tot perfectament trabat, cada peça del caos encaixant al seu lloc.

Muralles sonores de deu minuts, i la pell de gallina, i els ulls es tanquen involuntàriament, com instintivament em balancejo lentament amb la cadència del ritme, i el soroll em traspassa i el final arriba després de la tempesta d'acer.