El meu germà és de vacances. Se n'ha anat una setmana al nord. Em diu en el seu darrer missatge que ara mateix es troba a la zona de Misowice, una àmplia, inacabable plana, molt fèrtil, en aquests dies d'hivern convertida en pista de gel i reserva d'aigua per a temps menys inclements. S'hi vol quedar el que resta visitant mines de carbó, algunes en funcionament, però la majoria abandonades. M'escriu que des de fa una dècada que ha començat la reconversió del sector, molt lentament donada la magnitud del canvi. Milers d'explotacions mineres i centenars de plantes tèrmiques que van agonitzant mentre s'aixequen fàbriques de cotxes, de pasta de paper, de productes informàtics, i centres comercials, noves fronteres de les ciutats. Em comenta que n'hi ha un, el més gran del país, ubicat sobre una immensa mina i que ha triat com a logotip la silueta de l'estructura metàlica que és la part exterior, visible, de totes les explotacions.

El meu germà m'explica que es tracta d'estructures amb forma de triangle aixecat en angle de noranta graus, em diu que són construccions imponents i belles per la seva estricta funcionalitat, que estan multiplicades per tot arreu, repartides enmig dels prats, dels boscos, encabides entre autopistes, entre blocs de pisos. I finalitza definint-les com a solitàries catedrals industrials rovellant-se i envellint quasi imperceptiblement al llarg dels anys i les dècades que ens encalçaran.