Feia un breu descans al Parc de l'Espanya Industrial -el metge m'ha prescrit córrer vint minuts cada dos dies; no m'agrada però segueixo les seves indicacions de moment, no sé ben bé perquè-, sota els arbres i sobre la gespa humida de la pluja d'ahir, quan he vist una dona de més de vuitanta anys, cabells grisos, arrissats de permanent, vestida amb una jaqueta de llana gruixuda, grisa, una faldilla violeta, vellutada, i unes mitges gruixudes blau marí. Aquestes les he vist perfectament ja que la dona s'ha posat a fer tombarelles sobre la gespa. S'estirava amb l'esquena a terra i amb una agilitat inaudita agafava impuls per enlairar les cames. A cada intent li faltaven pocs centímetres per a arribar a subjectar-se amb els braços.
Aquests moviments els ha fet una mitja dotzena de vegades sense mostrar símptomes de cansament. Quan ha parat i s'ha incorporat finalment, encara lluia un somriure innocent, una mica absent.