L'únic cop que he pujat al terrat abans d'aquest matí va ser quan encara no vivia aquí. El de la immobiliària m'hi va portar després d'ensenyar-me el pis, una tarda de juliol -ho recordo perquè fou pocs dies abans de començar a treballar al servei municipal-. Suposo que es pensava que ensenyar-me'l era un plus, un punt a favor per donar-li el sí definitiu. És clar que sempre està tancat i no s'hi pot entrar sense demanar les claus al porter. Per això fins avui no hi he pujat, i per necessitat: la imatge de la tele es veia una mica borrosa i nevada, i m'he decidit a veure si podia fer alguna cosa amb l'antena comunitària. Com m'imaginava es tractava del vent, que havia mogut una mica el diferenciador. L'he collat bé a l'eix i he aprofitat per fer-ho amb la resta de suports de l'antena. Espero no haver de tornar a pujar en molt de temps.
El cel estava tapat -encara ho està, i encara no ha plogut- i el sol encara oblicu de finals de l'hivern encenia els núvols des del seu darrera, dotant-los de volums esponjosos i pesants, rotunds; el gris plom habitual esdevenia un gris blavós amb tocs rosats i taronjats.
La majoria de terrats són vermells de les rajoles, i amb l'efecte del cel el barri des de dalt era una superfície irregular de rectangles i quadrats de tons mat de marrons, vermells i taronges, nítids i foscos, i els centenars d'antenes, discretes algunes, d'altres amenaçants, totes abstractes, es clavaven profundament, impietoses, sobre els caps plans dels edificis.
Sempre és bo pujar al terrat. A veure si algun dia ens veiem!