28 de des. 2006

I just després de tancar la porta i asseure's al llit, es va quedar mirant l'espelma vermella i gruixuda, a punt de consumir-se. S'hi va acostar fins a notar l'escalfor de la flama. I va descobrir que les petites partícules que es desprenien de les parets de material vermell de l'espelma es movien frenèticament. Com si bullissin. Els minúsculs trossets de plàstic -o el que fos allò- pujaven i baixaven ràpidament enmig de la cera líquida. En una mena de moviment perpetu. I en J. es va quedar mirant-ho embadalit una bona estona. Exactament fins que la flama es va consumir del tot, quan l'espelma ja era una massa informe de cera bruta.
No tenia res més a fer. En aquella casa i en aquella família el millor que es podia fer una nit d'hivern era tancar-se a l'habitació i mirar de passar el temps ocupat en no pensar en aquell home. En els seus crits i la seva mirada vermella i aquosa. En J. volia marxar on fos, deixar d'una vegada per totes aquell lloc. Però de moment s'havia de conformar amb, com diuen els cursis, viatjar amb la imaginació. I és que de vegades els cursis tenen raó: En J. aprofitava la més mínima ocasió per a evadir-se i fer que la seva ment es trobés com més lluny millor. Amb el temps es va convertir en un expert en ser ubicu: el seu cos sempre a aquella maleïda i freda casa; el seu cap a qualsevol altre lloc.
Sigmund Hansel, Vida de J.