Al petit espai de l'estança hi ha només un esquifit matalàs tirat de qualsevol manera en una de les cantonades, una senzilla cadira de fusta que amb prou feines s'aguanta dreta, i una tauleta de nit atrotinada, sobre la qual en J. escriu les seves memòries.
No necessita res més per viure. La mestressa de la pensió, la M., li puja esmorzar dinar i sopar a les hores estipulades, i les seves necessitats les fa al petit i descurat lavabo del fons del passadís. Té diners de sobres per pagar el poc que costa l'habitació d'aquesta pensió, de nom E. M., al cor de Girona. En J. està jubilat, i el que rep de "compensació" per la seva feina de quaranta set anys de pica-pedrer ambulat no és molt però suficient per sobreviure. Ja en té prou no en vol més. Per què voldria més diners? L'únic que desitja és poder acabar les seves memòries a temps, ja que creu important de donar testimoni del que ha viscut. Pensa que no es pot quedar en l'oblit tot allò que ha fet, vist i sentit en una llarga vida de dificultats i penúries, però també de descobriments i alegries.
Potser l'oblit també s'emportarà les seves paraules impreses, però potser no, i aquestes paraules esdevindran prou valuoses per romandre en el temps.
Robert Penrise, Viatges per la Península