El sol, implacable, queia de ple, però el meu germà restava impassible. Amb l’energia de la infància que se sap inacabable, amb la certesa del present, no parava quiet, i ara jugava a perseguir peixos diminuts que s’apropaven a la vora de la platja, ara venia, tot moll, relluent, mullant-nos a tots i empastifant-nos de sorra humida. Jo observava els seus moviments i, ara me’n recordo perfectament, durant un segon vaig pensar: quan sigui més gran i comenci a mirar enrere –l’edat de la suposada maduresa- me’n recordaré d’aquests moments i, d’alguna manera, els estic resgisrant: una família nombrosa; nens que juguen incansables amb els germans grans, el pare que llegeix el diari i la mare que neda una mica enllà, quasi ni es mou, amb el cap fora l’aigua ben aixecat, la resta del cos submergit; i una tarda a la platja quasi deserta, la llum del sol, l’aroma salat i el so de l’aigua que acaricia la sorra.

J., Senyals