Després d'obrir la porta, amb l'ajuda del recepcionista i la seva rovellada clau mestra, entrem a l'habitació de la senyoreta Galin. Tot està perfectament ordenat i no hi ha rastre d'ella. Els armaris buits i el llit fet com si fes setmanes que no s'utilitzés. Fins i tot aquella olor de cambra sense airejar durant dies. L'únic que trobem és una petita nota escrita amb paper de l'hotel:
Una nova etapa s'obre, potser. Us deixo i me'n vaig, encara no sé on, ni tampoc què hi faré. Estic una mica estancada... Seguiré fent el que feia -no canvio, segueixo sent jo-, però ho faré de manera diferent, o de la mateixa manera però amb altres eines. Estaré voltant, potser, i potser tornaré quan menys ho espereu, o quan ja m'hàgiu deixat d'esperar...
Tanco la porta suaument, com si ella encara hi fos, com si estigués dormint i no la volgués despertar. Travesso el rebedor i surto a fer un tomb.
La boira avui és una miqueta menys densa, i entreveig, des del passeig, les dèbils onades que arriben com exhaustes a la sorra blanca.
Em sembla que els meus dies al poble arriben a la seva fi. Ja no em reté res ni ningú, i per tant no trigaré gaire a marxar, jo també. Aquesta tarda o demà ben d'hora agafaré el tren cap a la capital.

[Aquest és l'últim post del blog. Fins aviat]