Quasi tot el que pot contemplar és ciment i asfalt, metall i plàstic. Els pocs arbres que veu de tant en tant són com un gos abandonat i portat a una gossera: donant voltes interminablement a la seva cel·la, prim, brut. Són arbres que desitgen tornar a casa, al bosc. Mirant les seves fulles brutes per les contaminacions de la ciutat se’ls imagina amb l’anhel impossible de ser bressolats pel vent fresc de les muntanyes, regats per les pluges netes de totes les primaveres i, expansives, les arrels que penetren, sense cap impediment, la terra flonja i humida. Aquí, però, els encabeixen en un metre quadrat de terra bruta i morta, les arrels esquifides i fines: no es poden allargar i créixer. Topen amb el ciment i amb l’asfalt.
Ell, en Peure, també s’hi sent, així. D’alguna manera, no pot allargar-se. No pot créixer. El ciment i l’asfalt, els edificis, els carrers, els cotxes, les cabines telefòniques, els llums encesos les vint-i-quatre hores del dia, els anuncis invasors de tots els espais, els cartells publicitaris, els semàfors i les tanques que precedeixen carrers oberts com cossos operats, li marquen un rictus seriós, potser impassible, quasi indiferent. La mirada perduda: li ha estat vedat de veure més enllà de la paret que, sempre, tindrà al davant
Només somia amb un horitzó de muntanyes i prats a la llunyania, fins on arriba la vista; ben a prop, un jardí verd acariciat pel sol i per la brisa suau.
Kaumen J., Retalls i cares b