No estava del tot despert, ni m'havia llevat encara, sabia que jo era jo i que jeia sobre el meu llit a la meva habitació del meu pis a les afores de la meva ciutat, estava ubicat al món. Però per uns segons he tingut la certesa absoluta que el cel gris blavós i enterenyinat era el mar i que el món, la meva ciutat, era una ciutat submergida. Vivíem sota les aigües, a centenars de metres de la superfície. Millor dit, no existia la superfície, tot era aigua, el cel era el mar que ocupava l'espai. Durant aquests breus segons he trobat que sí, que tot estava en ordre, com cada matí, que m'esperava un llarg dia als immensos i silenciosos jardins de la ciutat, que l'aire fresc i reconfortant que respirava des de sempre era, com ens havien ensenyat un i altre cop a l'escola, fruit de la descomposició d'hectòmetres cúbics de l'aigua que ens envoltava.

Deu ser l'efecte retardat de la Nilocaina. Ho hauré de consultar urgentment al metge. Estic prenent somnífers, no pas d'al·lucinògens. O potser el problema és que en vaig prendre massa. I a més suposo que l'alcohol d'anit encara treballava sobre l'organisme quan em vaig prendre la píndola: un còctel explosiu i amb efectes retardats.

O potser no és res de tot això. Aquests quatre, cinc segons, eren tan reals, tot estava definit, perfilat, conclós, tot tenia el seu lloc, i jo era al bell mig.