Dissabte al dematí acompanyava en Ramon al perruquer (Ha estat tot el cap de setmana a casa meva), al que sempre hi vaig: està al carrer paral·lel al meu, de fet em sembla que des del balcó posterior del pis en puc veure el terrat. És un local petit, amb cabuda amb prou feines per dos seients al davant del mirall gran i brut, i tres pels qui s'esperen.
Entràvem i no hi havia ningú. El noi que porta la perruqueria, com sempre, esperava llegint un diari àrab assegut en un dels seients. Quan ens ha vist ha fet un ample somriure i, aixecant-se, ens indicava, sol·lícit i amb la mà l'altre seient. En Ramon s'hi ha assegut tímidament.
La sessió no ha durat més de quinze minuts. Era senzill: retallar tot fins a la mida quatre. Un treball simple i fet amb rapidesa, amb pulcritud.
Quan marxàvem després de pagar els sis euros de rigor m'he fixat en la quantitat ingent de pèls que cobria el terra. Algun dia d'aquests hauran de fer una mica de neteja. En qualsevol cas, en Ramon només estava pendent del seu nou pentinat, que se'l mirava des de tots els angles davant el mirall, i jo ja hi estic acostumat a tot plegat. De fet, crec que si no fos per la deixadesa i la brutícia no seria el mateix i ho trobaria a faltar.