14 de maig 2006

Després de la setmana absent he vist de nou l'Antònio, el porter de la finca. Anava, com sempre, amb el seu uniforme de treball: camisa blau color mono de mecànic i texans. I, és clar, amb la seva panxa discreta però prou visible en proporció a la minsa estatura.
Quan ja ha netejat les escales i els passadissos i no té cap veí amb qui parlar -normalment gent gran que coneix de fa anys- es queda a la porta de dins estant observant el carrer, amb les mans enllaçades a l'esquena, en la posició d'un vell que passeja tranquilament per la rambla. La porta és tota de vidre; no perd detall del moviment constant de cotxes, de motos, dels busos, de gent cap aquí i cap allà, que entra a la boca del metro o canvia de vorera, del soroll insistentde tot plegat, d'un dels carrers més actius de la ciutat.
Quan arribes t'obre la porta, diligent, et saluda i torna a la seva posició preferida.