Hem deixat el Parc de l'Espina ben net, polit i endreçat. Sobre la gespa relluent no hi ha ni un bri d'herba més alt que l'altre, i els caminois que el travessen en diagonal són pistes de sorra aixafada com carrers grocs acabats d'estrenar. Els escassos arbres del centre, ja podats, són monuments orgànics símbol d'alguna cosa inconeguda. Tot ben ordenat, cada cosa al seu lloc, cada element encabit allà on li pertoca.

No corre un bri d'aire, fa una temperatura agradable, són les tres de la tarda d'un dilluns de novembre i no hi ha ningú ni se sent cap soroll des d'aquest petit promontori arrecerat on es situa el parc. La ciutat segueix el seu curs, no hi ha dubte, però des d'aquí és una postal, immòbil, amb la vida artificial del ciment i del ferro i de la carn. S'ha aturat el temps, tot resta en calma, i prefereixo no moure'm un milímetre, intento, amb no poc esforç, no moure els iris, les ninetes dels ulls, fixos en el campanar de la catedral.

Però faig un lleu, invisible parpelleig i ara sí, ara el món tornarà a engegar i jo hauré de tornar a casa a engegar el radiador i a esperar que es faci molt tard per obligar-me a dormir que demà serà un altre dia.