Ahir a la nit baixava les persianes i tancava bé totes les portes, procurant que no entrés ni una espurna de llum exterior tapant les escletxes del terra amb tovalloles, desendollant el rellotge digital i la tele. Ni la més mínima engruna de llum artificial. Llavors apagava la làmpada del sostre. Molt amortits arribaven els sons del carrer: de tant en tant algun cotxe que passava solitari pel carrer desert.

No costava gaire oblidar el món exterior; una mica de concentració en l'espai proper, captant el meu voltant immediat. Negror i silenci. M'asseia al llit, immòbil, mirant en direcció a la porta, però no hi era, tot havia desaparegut. La foscor, en uns segons, en dos o tres minuts, potser més -la noció del temps es feia borrosa- ho envaïa tot, s'apoderava dels objectes, de les parets i les portes, de la meva roba i la meva pell, i ja no existia res excepte la meva consciència, i aquesta s'apagava, s'esvaïa. Ja no em venien aquelles escenes, aquells records vermells de sang i negres de nit i fondos i espessos, sinó una flonjor, una pesantor dels membres, del cap, i els sentits s'amortien i queia d'esquenes, no tenia forces per desvestir-me, la son havia guanyat.