2 d’oct. 2005

Tinc un gat que cada nit jeu sobre la pantalla de l'ordinador. Actua indiferent, com tots els gats. Però aquest meu ho és especialment. Per molt que el cridi pel seu nom no es dona per al·ludit. Ell em mira imparcial com a un objecte més, un objecte en moviment, estrany, molt gran i familiar, en blanc i negre, un objecte inofensiu que de tant en tant li proporciona menjar i beure.
Però està prou bé quan em deixa acariciar-lo: li agrada posar-se sobre la meva falda quan m'assec a llegir o a mirar la tele. Algun cop he estat a punt d'adormir-me sobre la vella cadira de fusta, el càlid cos blanc de neu fet una bola i respirant quasi imperceptiblement, potser somiant amb ratolins, amb llangardaixos grisos, amb fulles verdes o boletes de pols. Els programes de televenda i les películes de sèrie z se succeeixen de cadena en cadena. Les imatges, vives i plenes de color, el volum abaixat -la vella veïna del costat es queixa de més mínim soroll que traspassa les parets de paper-, esdevenen un petit escenari de marionetes per a sords, figures de moviments sincopats, sense sentit, hipnotitzants.
L'escalfor del gat i els moviments instintius i animals de la pantalla m'apaivaguen i així resto encarcarat en la meva llarga i fosca vigília.