No sent el sòl sota els seus peus. No té res a l’abast a què agafar-se i no caure. Es troba en un lloc que és abans, un lloc separat de la realitat per un vel opac i pesant. Una paret, més aviat, que impedeix d’arribar a les coses, a les persones, i sentir-les seves. La mirada és la mirada de l’observador forçat i inactiu. No pot actuar perquè no pot sortir-se de sí mateix. Viu encerclat per ell mateix. Ell s’ha fet la seva propia presó, i ara no sap com escapar-se’n. De fet, no sap si ho desitja, de fugir. Potser prefereix el neguit i l’angoixa constant a la incertesa i la foscor d’allò que no coneix i que potser és pitjor que el que ara pateix.
M. J. Kani, Juxtapose