Al metro: una parella al bell mig de la tercera dècada, drets, al voltant del metre seixanta d'alçada; ell grassonet amb unes tímides entrades, ulls petits i enfonsats, de miop o d'astigmàtic o d'hipermetròpic i per tant amb lentilles, panxa prominent, americana blau marí passada de moda ja als anys setanta tot i les incongruents sabates beix fosc, cares, italianes; ella amb abric gris, mtija melena morena i llisa, cara anodina; com dos adolescents fent manetes i petonets continuats, riures i caigudes d'ulls. I en un cert moment, a mig camí del trajecte nocturn ell amb ulls brillants treu d'una bosseta de paper dos rotuladors de punta fina acabats de comprar així com un boli fi, curt, gris platejat, evidentment de senyora, i l'hi dona; ella calla agraïda, que tot seguit treu del bosso un marcador fluorescent amb el cos transparent, al seu interior balla el líquid lluminós -és molt bo l'stabilo, sí a mi em va molt bé, en tinc un munt-, i ell en treu un altre de la butxaca del pantaló, en aquest cas de color verd.

I així fins que han baixat a Rocafort, ja ben desats els rotuladors i bolis, agafats de la mà.