25 de set. 2007

La multitud que es va aplegar a la rambla era un cuc que es movia lentament però sense aturador, ara cap endavant ara cap enrere, ara a la dreta i tot seguit a l'esquerra, enfebrida per la música i per l'alcohol. Des del meu balcó observava aquest ésser deforme, la seva veu constant, amenaçadora, que provenia de milers de veus que cridaven, parlaven i cantaven, cadascuna individual però totes ajuntant-se en una remor infinita que semblava que no callaria mai. Jo mirava bocabadat el cuc immens, aterrat i atret pel seu comprotament imprevisible; em sentia part d'aquest éser, part ínfima i absolutament prescindible; però en formava part, era una de les peces de l'engranatge; sense mi la massa seria incompleta. Encara que si jo desapareixia quasi al mateix moment sorgiria algú altre, un reserva que aportaria l'element necessari per a completar la unitat de la multitud.
J. Jamki, La bèstia