Ahir tornant de l'església, ja de nit, vaig passar pel costat de la nova residència d'avis que han construït a la carretera de Barcelona. Feia temps que no veia un edifici tan immensament insípid. És a dir, fastigosament insípid, i molt gran, quasi mosntruós. Sembla que l'hagin fet amb aquest desig, amb la voluntat de fer una cosa mediocre, sense cap ànima. Si no, no s'explica que una residència d'avis, on en teoria s'ha de gaudir d'un entorn agradable i plaent per a passar els últims anys de l'existència, des de fora sembli una presó (potser és això, al cap i a la fi, una presó per als que ja no serveixen, per als que ja no contribueixen, per als improductius); fins i tot hi han posat una mena de torre exterior, de color gris, adossada a la cantonada que dóna a la carretera, que sembla una torre de vigilància. I amb tot de finestres, alineades al llarg de les dues grans façanes, sense cap tipus d'ornament. Tot de rajola vermella, i de trist ciment gris. Una gran capsa de sabates, o una gran caixa forta. I tot per a expressar la voluntat d'esborrar tota individualitat.
És tot això un fruit dels temps que corren, en què la màxima és igualar en el mínim comú denominador? Tothom busca diferenciar-se del veí, però al cap i a la fi, en el que importa, només som una ínfima part de la multitud. I així, quan arribes a vell et fiquen en un edifici horrible i sense cap personalitat, en una presó on qualsevol diferència queda anulada per la pròpia arquitectura de la construcció. En tot cas,això ja no ho hem vist: fa 60 anys, els alemanys ens van indicar el camí amb els seus barracons de Majdanek, Bergen-Belsen, Mauthausen o Auschwitz.
Carles David Giner, Articles