Aquest matí he tallat la gespa al Parc Central de Girona. Aquesta es troba en una petita àrea, mig amagada darrere uns grans pollancres, a la mateixa alçada de l'estació. El racó desprenia una olor fresca i intensa, sobretot després de les darreres pluges, i m'entretenia sense pressa per uniformar al milímetre la catifa verda. Convidava a estirar-se i fer una becaina.

El meu capataç, però, no em treia l'ull de sobre. Encara no es refia de mi, tot i que no li n'he donat cap motiu. És comprensible, donats els antecendents, i tampoc em preocupa: estic segur que m'acceptarà, tinc paciència; si alguna cosa he après a la presó és a tenir paciència. A quedar-me quiet i esperar que no passi res, i seguir esperant, amb la mirada fixa en un punt de la paret o en un dels barrots de la cel·la.
A migdia havia acabat la feina, estava recollint els estris, i ha aparegut un noi amb el seu gos negre. El gosset intentava engrapar el pal, saltant i saltant, com empès per una molla.

En aquesta freda habitació el record de la constància inesgotable del gos i la seva energia m'han fet somriure de cop i volta; tindré una nit de son més tranquil·la que de costum.