El nostre heroi, en J., va arribar finalment al lloc estipulat. Va esperar uns cinc minuts, i llavors ell va apareìxer del no-res (O almenys això és el que va pensar. El fet és que la foscor era intensa, cosa que donava lloc a aquest tipus d'impressions.). J. i el desconegut van parlar durant uns segons en un llenguatge codificat i, abans de fondre's de nou en la foscor, el desconegut va entregar un petit paquet a en J. Era de forma cúbica i no feia més de cinc centímetres de cada costat; de cartró o d'un material semblant, i d'un pes quasi inhumà. El va haver d'agafar amb les dues mans i fer diverses pauses per recuperar l'alè en el camí de tornada a la carretera abans de deixar-lo al maleter del seu Ford atrotinat. Va engegar ràpidament i va marxar en direcció nord.
Francis Kuyufama, Suposicions i Certeses

I em passo les set hores de la meva fantàstica feina encabit entre aquestes quatre taules. Al bell mig de l'estació. I això cada dia de 6:30 a 13:30. I amb un rellotge d'un metre de diàmetre penjat just davant dels meus nassos. Així, la temptació de mirar-lo minut sí minut també es fa inevitable. I a més no hi puc fer gairebé res, a part de vigilar. Perquè resulta que no tinc ulls al clatell, i haig d'estar tota l'estona a l'aguait perquè no se m'emportin cap llibre. I em sento ridícul aquí dins. I el poc temps que tinc per fer alguna cosa quan no hi ha ningú no l'aprofito perquè estic apàtic; no vull fer res. Ni llegir ni menys escriure. Només desitjo que es facin dos quarts de dues i marxar cap a casa.
Així és la vida que porto en aquest moment. Monòtona, inútil, lenta. Sense cap perspectiva de cares al futur. Per això tinc el desig, quasi un pressentiment, que alguna cosa passarà aviat que em capgirarà l'existència. No tinc ni idea del que pot ser, però l'espero amb impaciència mal dissimulada.
Joseph Caan, Dietari impersonal