I em passo les set hores de la meva fantàstica feina encabit entre aquestes quatre taules. Al bell mig de l'estació. I això cada dia de 6:30 a 13:30. I amb un rellotge d'un metre de diàmetre penjat just davant dels meus nassos. Així, la temptació de mirar-lo minut sí minut també es fa inevitable. I a més no hi puc fer gairebé res, a part de vigilar. Perquè resulta que no tinc ulls al clatell, i haig d'estar tota l'estona a l'aguait perquè no se m'emportin cap llibre. I em sento ridícul aquí dins. I el poc temps que tinc per fer alguna cosa quan no hi ha ningú no l'aprofito perquè estic apàtic; no vull fer res. Ni llegir ni menys escriure. Només desitjo que es facin dos quarts de dues i marxar cap a casa.
Així és la vida que porto en aquest moment. Monòtona, inútil, lenta. Sense cap perspectiva de cares al futur. Per això tinc el desig, quasi un pressentiment, que alguna cosa passarà aviat que em capgirarà l'existència. No tinc ni idea del que pot ser, però l'espero amb impaciència mal dissimulada.
Joseph Caan, Dietari impersonal