A la manera del personatge d'Oceanografia del tedi en el parc, d'Eugeni d'Ors, prefereixo la inacció a l'acció. Prefereixo seure, o jeure i, quasi en la immobilitat total, deixar que es mogui el pensament . Que viatgi per on vulgui, que camini pels infinits camins de la consciència i de la memòria. Jo en canvi, i vull dir jo en el sentit físic, em quedaré aquí sense fer res. Tinc tot el temps del món. Potser no exactament: tinc un temps assignat i ja està, però com que desconec el que em queda, és com si posseís un temps infinit, com si pensés que viuré sempre. Evidentment no és així, però el fet tan misteriós i estrany de la mort se'm fa, encara, molt llunyà. I, mentrestant, m'hi estic aquí ben quietet viatjant al voltant de la meva habitació -hi ha un llibre de fa molt de temps, del segle XVI o XVII, d'un portuguès, que es diu així: Viatge al voltant de la meva habitació en 80 dies. O alguna cosa semblant-. Això de la immobilitat éstremendament econòmic, i sobretot és molt menys perillós que sortir al carrer.
A més, al carrer hi ha el món, però el món ja el tinc a dins meu.
Joan Figueres i Cau, Diaris