Aquell matí es va aixecar una boira d'aquelles que m'agraden tant: espessa, i amb una temperatura freda sense arribar a ser gèlida. Caminant per un Parc Central encara desert, a part de les meves passes esmorteïdes no sentia ni la més dèbil remor. I jo mateix, quasi inconscientment, procurava fer el mínim soroll possible, com tement que la boira escampés. No volia que per res del món aquells moments s'esvaïssin.
El món s'havia aturat aquell matí de dissabte. No es movia res, no existia cap activitat exterior a mi. Tot era estàtic, tot romania com petrificat. El temps, potser, s'havia aturat.
Les coses apareixien de cop i volta, mig borroses, a mesura que entraven dins el meu limitat camp visual. Els cotxes aparcats l'un darrera l'altre, els pollancres, els til·lers i els bancs, molls de l'humitat. Tot això anava passant a banda i banda, desdibuixat, i jo em sentia reconfortat per la boira, com protegit i acotxat per aquella blancor, per aquell núvol que un dia de febrer va baixar sobre Girona.
Joan Figueres i Cau, Diaris