...però ja fa quasi tres dècades que es van prohibir. Al començament es posaven fortes multes als qui no es desfeien voluntàriament d'aquestes mascotes mecàniques, però al cap d'uns mesos, ja no hi havia pràcticament cap família que encara en tingués. Va ser un procés molt dolorós per a totes les persones que tant s'estimaven les seves mascotes mecàniques, però jo crec que l'eliminació era necessària. I és que després de la catastròfica extinció de tota vida de caràcter animal irracional, tot d'una van aparèixer nous "éssers". Eren perfectes en tot. La única diferència amb els seus antics homònims orgànics era precisament això, que no tenien vida. No tenien alè. Tot i així, es va desfermar una auntèntica febra per les mascotes mecàniques. Tothom en tenia, i tothom se les estimava com un més de la família. Gossos, gats, ocells, peixos... Tots els animals domèstics imaginables es podien adquirir tranquilament en el mercat negre de totes les ciutats-estat del planeta.
La gent, inexplicablement, necessita de donar el seu afecte i el seu amor desinteressat a éssers irracionals. Potser perquè sense cap noció temporal, els animals domèstics actuen de manera insitintiva, i mostren fidelitat als seus amos. Les mascotes mecàniques, de la mateixa manera, havien estat perfectament programades per mostrar un amor infinit, un afecte a prova de qualsevol adversitat, i una fidelitat indestructible.
Aquestes característiques prototípiques d'animals domèstics (mecànics i orgànics) no eren del gust del Govern: les energies de la població s'estaven dispersant, i aixó podia dur a la llarga a un relaxament en el progrés, i finalment a una aturada de la Màquina. No es podia permetre que passés això de cap de les maneres. I és en aquest context tan convuls (i tan estrany vist des del nostre present passats trenta anys) com finalment es va promulgar la Llei d'eliminació d'animals no orgànics; llei que va aplicar-se...
H. G. Parks, El passat en el futur