...i van decidir marxar. Primer Helga i els fills, Jan i Maria. Jonar va poder aconseguir, després de moltes humiliacions, xantatges i mentides, els documents que permetien la a seva família passar la frontera cap a França. La matinada que es van separar a l'estació era molt freda i humida, i ningú deia res. Tot s'havia dit ja durant les hores, els dies i les setmanes anteriors. De fet tampoc haguessin pogut parlar gaire; l'emoció els ho impedia.
El tren va marxar molt lentament, i Jonar no es va moure de l'andana fins que no va deixar de veure el darrer vagó que s'allunyava. Ell tenia previst aconseguir els papers molt aviat. Però no volia tenir excessives esperances. Tal com estaven les coses, qualsevol cosa podia passar. El país estava en guerra, i a més la gent d'en Jonar era perseguida. Per tant, la inestabilitat era absoluta, i la por a ser descobert el tenia en constant alerta. Així, els dies que va passar, sol i amagat, esperant el seu pas cap a la llibertat, van ser els més angoixosos de la seva vida. Quasi no dormia, menjava el que trobava, i sempre a l'aguait de qualsevol moviment sospitós. Però finalment el seu contacte al Ministeri l'hi va aconseguir la seva salvació, l'esperat salconduit.
Tres dies més tard es retrobava amb la seva família.
Mary Helène, Jonar