Ara agafaven la via principal, i darrera un petit bosc d'avets, a la dreta, es veia un estret fil de fum. Algun tanc incendiat o potser un minúscul incendi provocat per una granada. I apareixia tot seguit un cadàver a la cuneta, mig enterrat al fang. Ells seguien el seu camí per la carretera asfaltada, plena de sots i embuts, travessant petits pobles amb quatre cases mal comptades, desertes, silencioses, algunes amb el sostres esfondrats, d'altres amb forats de metralla i de bales. El silenci era interromput només pels centenars de botes cansades, arrossegant-se a un ritme lent però constant. No se sentia cap cap altre soroll de presència humana, els ocells matiners també havien callat i el vent no movia ni un bri d'herba.
Desitjaven arribar al quarter i descansar. Alguns amb sort rebrien permissos, d'altres, els més afortunats, una bona temporada de tranquilitat a l'hospital. La majoria, a esperar la propera batalla.