-Jo quasi mai me'n recordo del que somio, però tot el dia d'avui que veig imatges, sense gaire connexió entre elles, molt vives.
-Imatges de què? Ja et torna a afectar la medicació. Jo mai me'n recordo dels somnis que tinc.
-Doncs hi som jo i el meu germà petit, que caminem, lentament, agafats de la mà, per un espai gran, llis, sense arbres, sense persones, i a la nostra esquena una catedral blanca. Veig una creu a dalt, per això reconeix que és una església, i veig una torre al mig de la façana sobre un arc de mig punt. Mirem cap amunt i el cap ens roda, la creu és un punt diminut al cel gris. Les parets són d'un material porós i dur, sense cap fissura, com un bloc compacte.
- I què feu?
-Travessem la plaça i res més. Una altra imatge que se m'apareix és de mi, el meu germà ja no hi és, a dalt d'unes escales, a la meva dreta un edifici vermell format per cubs de diverses dimensions. Les ombres s'estenen sobre les escales de les quals no veig el final.
-És ben bé que somiem unes coses...
-Ja. I també la visió d'un partit de futbol, en una pista de ciment, sense línies, sense porteries. Potser es tracta d'un altre somni, potser som a la mateixa ciutat.Torna a aparèixer el meu germà, i juguem tots dos contra tres o quatre nens negres, molt prims. I tot en silenci; no en recordo cap so. Ningú parla ni crida, ningú esbufega ni respira; tothom amb la boca tancada, jugant circumspectes com catedràtics sobre la seva tarima.