També t'agradava arrencar les potes dels saltamartins. A les tardes refrescava i mentre els avis recollien l'herba fresca per a les vaques, en Sergio i tu -però també, sovint, tu sol; acompanyaves els avis perquè no tenies res més a fer, no volies ajudar-los en les feines del camp, preferies queixar-te i vagarejar al seu voltant- seguíeu els salts dels insectes, elàstics, interminables, molt amunt, mig metre cap al cel. Quan reposaven a terra els engrapàveu per les potes articulades, fines com fil metàlic, flexionades, preparades per a l'impuls continu, i amb una mà les estiràveu lentament mentre amb l'altra sosteníeu amb cura el diminut cos, les quasi invisibles antenes es movien desesperades; estiràveu les potes fins a separar-les del cos. No sentíeu res, no us arribava el més mínim so del desmembrament, no notàveu la més lleu remor del patiment infinit de la pobra bèstia.
Potser per això ho féieu, i potser, sense arribar a pensar-hi conscientment, perquè teníeu enveja dels salts alegres, de la llibertat dels saltamartins. Allò era també la infància, el paradís perdut de la més tendra joventut.