Ordre i netedat immaculada. Dos adjectius ajustats perfectament a la ciutat. No se sentia cap soroll de clàxon, cap mala paraula, ni la més mínima agressivitat. Tot era al seu lloc exacte en el moment exacte. Els milers de persones i de màquines de tota classe es movien com en una perfecta coreografia pels carrers i per les places de la immensa ciutat. S'havia arribat a un perfeccionament tal de la convivència urbana, després de molts i molts anys, i de la tecnologia més avançada, que ja poca gent recordava haver presenciat alguna topada entre dos vehicles, algun atropellament o algun acte delictiu. Ara la maquinària rutllava com la seda, i ja no existien les excuses per perdre ni una centèsima de segon en els desplaçaments del domicili a la feina, de la feina al domicili, o d'aquest últim al centre comercial.
La ciutat s'havia convertit en una màquina autosuficient, inextingible i retroalimentada. Els milions de persones i els milions de màquines habitaven, convivien i produïen de manera perfectament combinada i organitzada; cada peça encaixava a la seva cel·la pertinent; cada unitat amb un objectiu ben concret i definit per a major glòria de la Societat, de la massa que esdevenia un cos de perfecció absoluta.
Però la perfecció, ja se sap, al final esdevé horrible de mirar molta estona i odiosa de conviure-hi.
Hi havia, doncs, tota una immensa multitud, uns pocs milions de persones, que s'odiaven a ells mateixos en el seu desglossament unitat per unitat, ja que de les petites virtuts de cadascú es formava la perfecta virtut de la comunitat, fet que únicament evidenciava les imperfeccions, les immoralitats i les debilitats de cada individu aïllat.
Q. J. Main, Oppenheimer