Se'n recorda, com si fos ahir, de la seva darrera, i única, visita a la ciutat. D'això ja fa més de cinquanta anys. Un dia, unes poques hores, per tant, que li han deixat una marca inesborrable a la memòria.
En aquella època, tan llunyana i tan diferent, la ciutat era un gran caos, una infinita munió de persones de totes les races del món. Ell mai no havia vist mai tanta gent en un mateix espai, i veia inconcebible que tants milers de persones arribessin a sobreviure en uns pocs quilòmetres quadrats. Ell venia de les grans planes del sud, on els pobles eren quatre cases i poca cosa més, i on els pagesos veïns vivien a desenes de quilòmetres l'un de l'altre.
Quan va baixar del tren, doncs, es va quedar paralitzat davant de tanta gent que caminava quasi corrent, com si els hi anés la vida; tots amb mirades perdudes i amb cares de gran importància, com si el destí del món fos a les seves mans. A més, la immensitat de la sala principal de l'Estació del Centre va contribuir sens dubte al fulminant empetitiment del nostre protagonista. Un empetitiment metafòric, és clar. Estem parlant de la sensació de ser menys que una diminuta formiga treballant incansablement per no se sap ben bé quin motiu. Així se sentia en Q., palplantat al bell mig de la gran sala, l'única persona, de les centenars que en aquell moment hi havia a l'estació, que no caminava com si la perseguís el diable, sinó que, tot al contrari, ben quiet i amb les mans a les butxaques de la seva gabardina grisa, contemplava meravellat com la multitud com es movia d'aquí cap allà, d'allà cap aquí. El més gran espectacle de la seva vida. Mai se li havia passat pel cap que poguessin existir tantes persones diferents, de tants colors diferents, i de tantes mides diferents. Es quedava extasiat amb el vell asiàtic que caminava amb l'ajuda d'un bastó, de camí cap a l'entrada principal, o amb la munió de nens que amb prou feines aixecaven un pam de terra, dirigint-se cap a l'andana 3, d'excursió cap a la Ciutat Temàtica; o contemplava de reüll el parell d'adolescents completament de negre i amb la mirada desafiant que, quasi cridant, emprenien les escales cap a l'estació d'autobusos. Ben bé tota una mitja hora el nostre Q. va romandre al seu particular punt panoràmic, fins que es va decidir a travessar el llindar de l'estació i enfrontar-se a la ciutat...
J. E. Kaum, Primeres memòries