Trotava seguint el marge enclotat que envoltava un prat, n’olorava l’herba verda i el lligabosc, i vaig sentir-me com el darrer exemplar d’una antiga raça de gossos de competició entrenats per córrer sobre dues potes, amb la diferència que no hi havia cap conill de mentida al meu davant ni cap garrot al meu darrere que em fessin mantenir el ritme. Vaig superar el corredor de Gunthorpe, que ja duia la samarreta fosca de la suor, i al meu davant podia veure aquell petit bosc tancat per una reixa, a la mateixa alçada del corredor que havia de passar per guanyar la cursa, i que estava a punt d’arribar a la bandera que indicava la meitat del recorregut. Després va venir una zona d’arbres i matolls i el vaig perdre de vista. De fet no podia veure ningú, i llavors vaig conèixer la solitud del corredor de fons que corre camp a través, i em vaig adonar que, pel que jo sé, aquesta sensació és l’única honesta i real que existeix, i vaig adonar-me que això no canviaria mai, pensés el que pensés en els moments difícils o fos el que fos el que qualsevol m’intentés dir. El corredor del meu darrere ja havia de ser molt lluny perquè s’havia fet el silenci; hi havia menys soroll i moviment que a les cinc d’una gebradora matinada d’hivern. Era difícil d’entendre, i jo només sabia que havies de córrer, córrer, córrer, sense saber perquè estaves corrent, però tiraves endavant a través de camps que no entenies i de boscos que et feien por, sobre muntanyes que no sabien que havies pujat i havies baixat, i travessant rierols que t’haurien glaçat el cor en un tres i no res si hi haguessis caigut. I la senyal de la meta no era el final encara que el públic t’animés a guanyar, perquè havies de seguir abans de recuperar l’alè, i l’única manera d’aturar-te seria ensopegar en saltar un tronc i trencar-te el coll, o si caiguessis en un pou abandonat i el teu cos restés en la foscor per sempre més. Així que vaig pensar: no m’entabanaran, amb aquesta maleïda cursa.

Alan Sillitoe, La solitud del corredor de fons

Alt, devia fer al voltant de metre noranta, amb uns braços que li penjaven dels flancs com si no sabés què fer-ne, com dues dèbils branquetes mogudes pel vent, i amb cames esquifides i sempre a punt d'esberlar-se. Quan el veies apropar-se a tu amb el seu caminar insegur, pensaves en la seva aparent fragilitat; sempre se't passava pel cap la idea d'una caiguda fruit de la descoordinació de les extremitats o de l'embadaliment. Perquè era una persona que vivia en el seu propi món, fet de fòrmules matemàtiques i teories críptiques per a tothom de la colla.
Tenia el cabell ondulat, mitja cabellera, d'un color indefinible, entre el marró, el ros i el gris, ja poblat de força canes que li donaven aquell aire d'intel·lectual despistat, que era reforçat per les seves petites ulleres de montura metàl·lica i per la seva barba de tres dies. En resum, una imatge descuidada, al límit del desmanegament. Però no li vam veure mai cap taca a la roba, cap rastre de falta d'higiene personal. Tot sovint reconcentrat en ell mateix, encara quemai oblidava la realitat del voltant, els seus companys de feina i nosaltres, els dos únics amics que tenia i als quals sempre acudia quan tenia algun problema.

La multitud que es va aplegar a la rambla era un cuc que es movia lentament però sense aturador, ara cap endavant ara cap enrere, ara a la dreta i tot seguit a l'esquerra, enfebrida per la música i per l'alcohol. Des del meu balcó observava aquest ésser deforme, la seva veu constant, amenaçadora, que provenia de milers de veus que cridaven, parlaven i cantaven, cadascuna individual però totes ajuntant-se en una remor infinita que semblava que no callaria mai. Jo mirava bocabadat el cuc immens, aterrat i atret pel seu comprotament imprevisible; em sentia part d'aquest éser, part ínfima i absolutament prescindible; però en formava part, era una de les peces de l'engranatge; sense mi la massa seria incompleta. Encara que si jo desapareixia quasi al mateix moment sorgiria algú altre, un reserva que aportaria l'element necessari per a completar la unitat de la multitud.

J. Jamki, La bèstia

El sol, implacable, queia de ple, però el meu germà restava impassible. Amb l’energia de la infància que se sap inacabable, amb la certesa del present, no parava quiet, i ara jugava a perseguir peixos diminuts que s’apropaven a la vora de la platja, ara venia, tot moll, relluent, mullant-nos a tots i empastifant-nos de sorra humida. Jo observava els seus moviments i, ara me’n recordo perfectament, durant un segon vaig pensar: quan sigui més gran i comenci a mirar enrere –l’edat de la suposada maduresa- me’n recordaré d’aquests moments i, d’alguna manera, els estic resgisrant: una família nombrosa; nens que juguen incansables amb els germans grans, el pare que llegeix el diari i la mare que neda una mica enllà, quasi ni es mou, amb el cap fora l’aigua ben aixecat, la resta del cos submergit; i una tarda a la platja quasi deserta, la llum del sol, l’aroma salat i el so de l’aigua que acaricia la sorra.

J., Senyals

Un matí d'agost la ciutat es va despertar sense arbres.
L'operació es va dur a terme durant la nit, perfectament organitzada per un exèrcit de saquejadors. Segurament s'havien estat entrenant durant mesos, aprenent les tècniques més ràpides i silencioses per a desplantar-los. I tot ho van executar sense deixar el més mínim rastre. Cap pista. Com es podien haver emportat milers d'arbres en unes hores, sense que ningú hagués intentat d'impedir-ho? La poca gent que els va veure va pensar que eren de la brigada de l'ajuntament, que treballava de nit per suportar millor la calor. Per això els van deixar fer. I ara tota la ciutat esdevenia un espai quadriculat d'escalfor sense pietat. El verd havia marxat, i la calor i la llum d'aquell agost esdevenia de cop i volta insuportablement trista i opaca, com passada per un vidre brut de ditades i pols. Unes de les poques alegries de la ciutat, que eren els seus arbres a l'ombra dels quals la gent passejava i els nens jugaven, s'havia esfumat.
Què es pretenia amb tot allò?

Els segrestadors d'arbres, J. Haul

Des d'aquest setè pis es veuen desenes de llumetes escampades per tot arreu: la zona és plana i la vista arriba ben lluny. Les finestres de les cases i els blocs d'edificis il·luminen aquesta nit tranquila i suau. De l'altra banda del pis es veu l'antiga torre de comunicacions de la ciutat, en forma de Torre Eiffel, però molt més petita. Una cosa familiar, humil i digna contra la nit.

J. Kastiw

El gos és vell, d'uns dotze anys, el que equival a uns vuitanta d'humans, i per això camina a poc a poc i amb dificultats, sempre esbufegant, però sempre content, la mirada entel·lada per les cataractes, però tot sovint dirigida al seu amo, al qual precedeix unes dues passes, olorant el seu voltant, que ara només reconeix així, amb l'olor, però no importa perquè encara que es tornés completament cec es podria orientar sense problemes ja que no s'ha mogut mai del lloc on viu, i coneix els carrers del barri a ulls clucs, com les habitacions del pis on ha nascut, en el qual tothom no pot evitar de fer-li carícies i parlar-li com si entengui el que li estan dient. I potser és així; potser ho entén, i calla.

Caurim Sin

I just després de tancar la porta i asseure's al llit, es va quedar mirant l'espelma vermella i gruixuda, a punt de consumir-se. S'hi va acostar fins a notar l'escalfor de la flama. I va descobrir que les petites partícules que es desprenien de les parets de material vermell de l'espelma es movien frenèticament. Com si bullissin. Els minúsculs trossets de plàstic -o el que fos allò- pujaven i baixaven ràpidament enmig de la cera líquida. En una mena de moviment perpetu. I en J. es va quedar mirant-ho embadalit una bona estona. Exactament fins que la flama es va consumir del tot, quan l'espelma ja era una massa informe de cera bruta.
No tenia res més a fer. En aquella casa i en aquella família el millor que es podia fer una nit d'hivern era tancar-se a l'habitació i mirar de passar el temps ocupat en no pensar en aquell home. En els seus crits i la seva mirada vermella i aquosa. En J. volia marxar on fos, deixar d'una vegada per totes aquell lloc. Però de moment s'havia de conformar amb, com diuen els cursis, viatjar amb la imaginació. I és que de vegades els cursis tenen raó: En J. aprofitava la més mínima ocasió per a evadir-se i fer que la seva ment es trobés com més lluny millor. Amb el temps es va convertir en un expert en ser ubicu: el seu cos sempre a aquella maleïda i freda casa; el seu cap a qualsevol altre lloc.

Sigmund Hansel, Vida de J.

El palmell de la meva mà sostè la figureta de vidre sobre la qual totes les imatges del món es veuen reflectides: el lent però constant moviment del tronc d'una palmera moguda pel vent en un oasi del Sàhara; la mà protectora sobre l'esquena del fill a la mínima habitació d'una petita casa de Kyoto; el llapis que apunta el seu número de telèfon en un bar de Reykjavik; el sol que aconsegueix d'aparèixer entre els núvols i que enlluerna un segon els ulls endormiscats del gos, de cacera pels boscos del Prepirineu aragonès; l'instant en què el cotxe arrenca i surt d'un pàrquing subterrani a Chicago, després d'un concert; els ulls que s'aturen en els infinits verds d'un immens prat a l'illa sud de Nova Zelanda.

G. Sardone, Viaggi nel mondo