Fa setmanes que plou, i només ens podem dedicar a drenar les zones innundades dels parcs, així com netejar el mínim: fulles marrons, negres, branquillons reblanits, pura pasta blanquinosa, plàstics, trossos de cartrons de colors desmaiats, que van a parar a les reixes dels desaigües impedint que l'aigua, marró, infecta, circuli. No podem fer gaire més perquè totes les superfícies o estan submergides o fetes un fangar. La feina, doncs, és fer que es mogui el líquid, que la humitat es reparteixi.

Tantdebó fos sempre així, cadascú abrigat i protegit per la caputxa flurorescent, les mans dins els guants negres de cautxú, tots dos sols al carrer, als jardins, sobre la gespa tova, profunda, amb els seus propis pensaments. No me n'adono i ja es fa de nit i una horeta més i cap a casa. El radiador elèctric escalfa en cinc minuts els trenta metres quadrats; em faig qualsevol cosa per sopar i engego la tele per fer zàpping. No fan mai res interessant, però les imatges en color que passen sense aturar-se em tranquilitzen, em distreuen, em desconcentren. És el moment de la Nilocaina: amb uns glops de cervesa els efectes són fulminants. En mitja horeta dormo profundament, i demà serà un altre dia.